El Graf Zeppelin, el dirigible més
gran de la història, sobrevolant
la Barcelona de l’Exposició Internacional de 1929 durant els actes de la setmana alemanya. La modernització dels sistemes de transport de persones
i mercaderies al llarg del segle xx
ha convertit l’aviació civil en el principal mitjà de transport massiu. Per l’aeroport de Barcelona van passar l’any 2010 gairebé trenta milions de passatgers,
el triple que l’any 1992.
De la mateixa manera que havia succeït amb la introducció del ferrocarril, l’avió va revolucionar la mentalitat dels catalans de principis del segle xx, fent del món de l’aeronàutica una passió per a molts. Només cal recordar les paraules del poeta Joan Salvat-Papasseit, per al qual l’avió era el més «bonic ocell» que hi havia al cel.
L’aeroport de Barcelona ha estat el principal escenari de la revolució que el transport aeri ha experimentat, especialment en l’últim mig segle. Els primers vols comercials van començar en una data tan primerenca com el 1920, amb les primeres línies regulars entre Barcelona i Mallorca. No va ser fins el 1939 quan es van establir els primers vols regulars amb Madrid, tot i que el modern pont aeri no va arribar fins el 1970. Durant la dècada dels quaranta i dels cinquanta es van construir les dues pistes principals de l’aeroport, que l’any 1963 ja havia assolit el milió de passatgers. Des de llavors no ha parat de créixer. L’estiu de 1970 es van iniciar els vols intercontinentals amb Nova York, via Lisboa, i el 1977 ja es van superar els cinc milions de passatgers anuals, xifra que actualment s’ha multiplicat per sis. Durant molts anys el de Barcelona va ser l’únic gran aeroport català, fins que es crearen els de Girona (1967), Reus (des de 1992 sota jurisdicció civil) i Lleida-Alguaire (2010).
Pel que fa a la xarxa viària, durant segles una de les constatacions més habituals en referir-s’hi havia estat la seva deficiència estructural. Els primers projectes de planificació d’una xarxa viària no es produeixen fins a mitjan segle xviii, quan es van dissenyar diverses vies radials que conduïen cap a Madrid i que a Catalunya van suposar el lent inici de la construcció de les carreteres de Barcelona a Lleida, Girona i València. A banda de la xarxa ferroviària creada per iniciativa privada, la xarxa viària es va beneficiar durant la segona meitat del segle xix de noves actuacions públiques de millora.
El 1848 es creava la Junta Delegada de Carreteres de Catalunya, que va funcionar durant dues dècades. L’any 1857 el govern de l’Estat promulgava una llei d’obres públiques per la qual assumia, en teoria, el finançament, la construcció i la conservació de les carreteres, que a la pràctica va resultar d’aplicació desigual. Sumant les carreteres locals finançades pels ajuntaments, les provincials de les diputacions i les estatals, a Catalunya l’any 1868 hi havia uns 1.700 km de vies, xifra que el 1900 ja era de 4.000 km, més del 10 % del total de la xarxa de l’Estat. No va ser fins a mitjan de la dècada de 1960 que va començar la definitiva modernització de la xarxa viària, amb la construcció de les primeres autopistes de peatge.
Catalunya, i especialment la regió metropolitana de Barcelona, ha esdevingut un dels principals centres de producció i de consum de l’Europa meridional, consolidant-se com la porta logística del sud d’Europa gràcies a la seva privilegiada situació geogràfica, el clima suau i l’alta qualitat de vida. La capital catalana ha estat d’ençà de la restauració de la democràcia l’objecte de grans projectes de transformació urbana, com ara el 22@Barcelona, recuperant una antiga àrea logística i industrial –el Poblenou– en un nou districte d’activitats tecnològiques no contaminants. La tradició innovadora de Barcelona, plasmada en l’organització de grans esdeveniments internacionals com les exposicions de 1888 i 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures, el 2004, continua plenament vigent a principis del segle xxi.