Noves infraestructures per a una millor mobilitat

L’Eix Transversal Ferroviari serà
d’ample internacional, dissenyat per admetre trens de viatgers a 250 km/h,
i de mercaderies, a 120 km/h. Permetrà
el transvasament modal de la càrrega gràcies a l’embarcament directe de camions sobre plataformes ferroviàries
i connectarà amb la línia d’alta velocitat
a Lleida i a Girona. A la imatge, andanes de l’estació de Lleida.

El desenvolupament de Catalunya requereix una inversió en la millora de les infraestructures de transport, i el ferrocarril és l’únic mitjà amb prou capacitat per donar resposta a les necessitats de mobilitat de viatgers i de mercaderies.

La Generalitat de Catalunya va elaborar el 2006 el Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya (PITC), on es dissenyava l’execució d’un seguit d’infraestructures per contribuir a la millora de la mobilitat de persones i mercaderies, a més de facilitar una major cohesió territorial.

El PITC, però, fonamenta les noves infraestructures en el mode ferroviari, ja que es basa en les previsions del Llibre Blanc de la Comissió Europea, que determina que el transport ferroviari de mercaderies de llarg recorregut i de distribució modal ha de créixer per sobre del transport en camió. Així, si el Llibre Blanc preveu que la quota ferroviària amb relació a la carretera a Europa passarà del 16,4 al 28,8 %, a Catalunya, on el ferrocarril té una quota inferior (3,6 %), l’objectiu del PITC és passar a l’11,1 %. Aquest augment implica taxes de creixement anual superiors al 8,5 %.

La Llei de mobilitat de Catalunya

Els ajuntaments de les grans ciutats,
com Barcelona, Lleida o Girona, promouen el sistema de lloguer
de bicicletes, que compta ja amb centenars de milers d’usuaris.

Catalunya disposa d’un referent normatiu en matèria de mobilitat, la Llei 9/2003, una normativa pionera a Espanya i Europa que té com a objectius bàsics integrar les polítiques de creixement urbà i econòmic amb les de mobilitat, donant prioritat al transport públic i als sistemes eficients de transport. També promou la intermodalitat, pretén ajustar els sistemes de transport a la demanda en zones de baixa densitat de població, disminuir la congestió de les zones urbanes, augmentar la seguretat viària i reduir la contaminació.

A través de la Llei de mobilitat s’han anat desplegant diferents instruments de planificació territorial, com les directrius nacionals de mobilitat, els plans directors de mobilitat, els específics i els de mobilitat urbana.

La Llei 9/2003 condiciona l’urbanisme a la mobilitat, impedint l’aprovació de projectes urbanístics si no es compta amb un estudi de la mobilitat que genera.

Usos dels modes de transport a Catalunya

Catalunya és una comunitat pionera en desenvolupar polítiques per contrarestar la prevalença del transport privat i donar més rellevància al transport públic, especialment a les xarxes ferroviàries.

Amb dades de l’any 2009 i sobre una població aproximada de 6,4 milions d’habitants, a Catalunya es produeixen anualment prop de 24 milions de desplaçaments en dia feiner, amb una mitjana de 3,8 desplaçaments per persona i dia.

Un 10,3 % de la població, més de 659.000 persones, pertany al grup de població sense mobilitat, mentre que un 1,3 %, més de 83.000 persones, formen el grup de professionals de la mobilitat (transportistes, missatgers, comercials, tècnics, taxistes, etc.). El 88,4 % restant de la població, vora 5,7 milions de persones, efectuen gairebé 22,7 milions de desplaçaments diaris.

A la regió metropolitana de Barcelona és on més s’utilitza el transport públic, mentre que l’ús més elevat del vehicle privat es dóna a les comarques de Girona.

La mobilitat a la regió metropolitana de Barcelona

El model de mobilitat sostenible
i segur implantat a la regió metropolitana de Barcelona contempla l’increment de
la xarxa ferroviària i de la freqüència
de pas dels trens, del metro i el tramvia.

El model actual de mobilitat està fonamentat en l’ús de les energies derivades dels combustibles fòssils, en el qual la decisió de l’individu, lligada als models d’assentaments i infraestructures, fan que el vehicle privat sigui un element prevalent.

No obstant això, a Catalunya, i sobretot a la regió metropolitana de Barcelona, s’han desenvolupat algunes polítiques per invertir aquesta tendència i donar més rellevància al transport públic, especialment a les xarxes ferroviàries.

La regió metropolitana de Barcelona disposa d’un Pla director de mobilitat, elaborat per l’Autoritat del Transport Metropolità, que propugna un model de mobilitat sostenible i segura, integrador amb les polítiques urbanístiques, estructurador del territori i que garanteix l’accessibilitat al transport públic.

Mobilitat i usos dels modes de transport

A la regió metropolitana de Barcelona
s’hi produeixen més de disset milions
de desplaçaments en dia feiner. Gairebé la meitat d’aquests desplaçaments
es fan caminant o en bicicleta,
el 20 % en transport públic i la resta
en vehicle privat.

Segons dades de l’any 2010, a la regió metropolitana de Barcelona, que compta amb una població de 4.231.000 persones, s’hi produeixen més de 17 milions de desplaçaments en dia feiner, amb una mitjana de quatre desplaçaments per persona. Un desplaçament es correspon amb un únic motiu i pot tenir una o més etapes realitzades amb modes de transport diferents.

Del total d’aquests desplaçaments, el 4,4 % (gairebé 750.000) són desplaçaments professionals d’unes 60.000 persones per a les quals l’acció de desplaçar-se és un element clau en la seva ocupació. També hi ha més d’un 8 % de la població, unes 352.000 persones, que no realitza cap desplaçament diari. Així doncs, es pot afirmar que més del 91 % de la població es desplaça diàriament. D’aquesta xifra, un 48,5 % opta per anar a peu o en bicicleta, mentre que el 31 % dels desplaçaments es realitzen en vehicle privat i el 20,5 %, en transport públic.

La xarxa viària a Catalunya

La demanda de transport de mercaderies per carretera creix en tots els àmbits, des de l’urbà a l’internacional. Aquest mode de transport representa gairebé
el 80 % del conjunt del transport i suposa més del 2 % del valor afegit brut català.

La xarxa viària catalana està formada per les xarxes de carreteres de l’Estat, de la Generalitat de Catalunya i de les diputacions de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida.

Dels gairebé 12.000 km que formen la xarxa de vies terrestres de Catalunya, el 90,2 % són carreteres i el 9,8 %, autopistes.

Pel que fa a la xarxa d’alta capacitat, el 47,9 % són autopistes, el 44,3 autovies, i el 7,8 vies de doble calçada. Per contra, el conjunt d’Espanya disposa només d’un 19,3 % d’autopistes, però d’un 70,5 % d’autovies i un 10,2 % de vies de doble calçada.

La xarxa viària a la regió metropolitana de Barcelona

La CIM Lleida és una de les centrals integrals de mercaderies que presten servei al transport per carretera amb algunes de les destinacions més habituals dels tràfics de Catalunya
a l’interior de l’Estat.

La major part de les autopistes, autovies i carreteres de Catalunya tenen origen o final a Barcelona i connecten la capital i la seva regió metropolitana amb la resta dels territoris. Aquesta estructura radioconcèntrica a l’entorn de Barcelona dóna prioritat als accessos a una zona altament densificada i congestionada que, a més, està condicionada per una geografia peculiar, atès que es troba delimitada per la línia de costa, la serralada i la depressió litoral, i transversalment per un conjunt de rius i rieres.

Una xarxa viària congestionada

La xarxa viària catalana compta
amb 12.000 km, de les quals el 90,2 % són carreteres i el 9,8 %, autopistes.

La xarxa viària catalana representa entre el 7 i el 8 % de la xarxa estatal, encara que Catalunya aculli el 15 % de la població espanyola i prop del 18 % del parc de vehicles, erigint-se en la comunitat amb un nivell més alt de saturació de la xarxa viària.

Les intensitats mitjanes diàries de trànsit (IMD) indiquen que, tot i la disminució del volum del tràfic de mercaderies a causa de la crisi econòmica, cada cop circulen més vehicles de transport per les carreteres catalanes. Les vies més saturades són de titularitat estatal que, curiosament, són les de menor extensió.

El transport ferroviari

Dins la xarxa de mitjana distància
que dóna servei de transport
de viatgers, la línia entre Barcelona, Tarragona i Lleida està coberta amb trens Avant, un servei d’alta velocitat específicament dissenyat per a viatges curts. A la imatge, andanes de l’estació de Camp de Tarragona.

El ferrocarril és un mode de transport per a passatgers i mercaderies amb una elevada capacitat de transport, i el més sostenible des del punt de vista de consum d’energia i el baix volum d’emissions contaminants.

A la xarxa ferroviària catalana hi conviuen tres amples de via diferents: ibèric (1.668 mm), mètric (1.000 mm) i internacional (1.435 mm); els quals coexisteixen en dues xarxes: la d’Adif (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias), organisme que depèn del Ministeri de Foment, i la de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), amb un recorregut de 1.600 km.

La xarxa d’Adif està constituïda per catorze línies, vuit de rodalies i sis de regionals, que arriben a 236 estacions, amb una longitud total de línies de 1.329 km. La xarxa d’FGC està constituïda per tretze línies, amb 103 estacions i una longitud de 271 km.

Línies ferroviàries per a passatgers

La Unitat de Negoci de Tren
de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestiona les línies metropolitanes Barcelona-Vallès, Llobregat-Anoia i la línia
Lleida-La Pobla de Segur. Aquestes
línies van transportar l’any 2010
un total de gairebé vuitanta milions
de viatgers.

Catalunya compta amb un pla de transport de viatgers que defineix les directrius i línies d’actuació en relació amb l’oferta dels serveis ferroviaris de transport públic:

• La xarxa de rodalies, que anualment dóna servei a més de 110 milions d’usuaris, comprèn la província de Barcelona i s’estén fins un radi de 75 km a través de vuit línies operades per Renfe, que van des de Molins de Rei a Sant Vicenç de Calders i de Martorell a Puigcerdà, entre d’altres.

La Generalitat de Catalunya gestiona la regulació, planificació, coordinació i la inspecció al servei de rodalies, i té la potestat tarifària.

• La xarxa regional, que anualment dóna servei a onze milions d’usuaris en els 735 trajectes setmanals, cobreix un radi de 350 km des de Barcelona. Per sobre d’aquesta distància, els serveis es consideren de llarga distància.

Terminals ferroviàries per a mercaderies

Les terminals ferroviàries es poden classificar en dos grups: les d’intercanvi modal ferrocarril-camió o ferrocarril-vaixell, i aquelles que són l’inici o el final de la cadena de transport, amb origen o final a la indústria receptora o expedidora de la mercaderia.

L’operador de la majoria de terminals ferroviàries de Catalunya és Adif (Administrador d’Infraestructures Ferroviàries), organisme dependent del Ministeri de Foment.

Les terminals intermodals

Els trens AVE circulen per la xarxa ferroviària d’altes prestacions que uneix Catalunya amb diferents capitals
del territori espanyol i fins a la frontera amb França, integrada a la xarxa transeuropea d’alta velocitat.

Les terminals intermodals gestionades per Adif donen suport als serveis explotats pels diversos operadors ferroviaris i són nodes de la cadena logística en els quals es produeix l’intercanvi de mode de transport, del camió al tren i viceversa, i on també es poden realitzar activitats de valor afegit a la mercaderia.

A Catalunya, les principals terminals intermodals es localitzen a Portbou (Girona), Barcelona (Morrot i Granollers), Constantí (Tarragona) i el Pla de Vilanoveta (Lleida), a les quals s’hi sumen les derivacions particulars o terminals de càrrega vinculades a l’activitat ferroviària d’empreses carregadores.

La regió metropolitana de Barcelona concentra un major nombre de terminals amb diferents funcionalitats i trànsits diversos. La terminal de Morrot del port serveix per agrupar contenidors d’origen marítim que han de ser expedits per via terrestre.

Les terminals ferroportuàries: Barcelona i Tarragona

Imatge d’una via d’ample ibèric
amb un tercer carril per a mercaderies.

El port de Barcelona compta amb terminals ferroviàries, d’ample de via europeu, especialitzades segons el tipus de tràfic. Per a les mercaderies a granel existeixen les terminals ubicades als molls de Contradic i d’Inflamables; per als contenidors, les terminals de Morrot i les dels molls Sud (dins la terminal de TCB) i Príncep d’Espanya (dins la de Tercat). També hi ha terminals específiques per al tràfic d’automòbils, ubicades a la dàrsena Sud, al moll d’Inflamables i al carrer Z.

Les terminals intermodals

El port de Barcelona compta
amb diverses terminals ferroviàries d’ample de via internacional,
com la de TCB, especialitzada en tràfic de contenidors.

Catalunya està desenvolupant quatre grans plataformes intermodals situades a les àrees de l’Empordà, el Vallès, el Prat i el Penedès, que a més de ser centres logístics, donen un paper rellevant al transport ferroviari de mercaderies.

Dues d’aquestes terminals són projectes de Cimalsa, l’empresa pública de la Generalitat de Catalunya que desenvolupa la xarxa de centres logístics: el Centre Intermodal Empordà, a Girona, que disposa d’accés ferroviari d’ample europeu i ibèric, i el Centre Intermodal Penedès, ubicat entre Barcelona i Tarragona.

L’altra terminal intermodal és la ubicada a la zona Prat, a Barcelona, i inclou el port i la seva zona d’activitats logístiques. Amb 50 ha, tindrà connexió ferroviària amb els dos amples de via existents.

La plataforma intermodal del Vallès, propera a l’estació de la Llagosta, tindrà 30 ha de superfície i connexió ferroviària d’ample mixt.

El port de Barcelona

El port de Barcelona és un eix vertebrador del sistema logístic català
i té un paper fonamental en
el desenvolupament econòmic de Catalunya. Com a centre intermodal
de distribució i concentració logística dels fluxos de comerç, canalitza una quarta part del comerç exterior d’Espanya
i gairebé el 80 % del de Catalunya.

Ubicat a l’extrem occidental de la Mediterrània, el port de Barcelona és la principal infraestructura de transport i serveis de Catalunya. Al seu voltant, en un radi de cinc quilòmetres, s’hi concentren els majors espais d’activitat logística d’Espanya i del sud d’Europa: aeroport, zona franca i zona d’activitats logístiques.

D’altra banda, canalitza el 24 % del comerç exterior d’Espanya i el 78 % del de Catalunya, essent un centre intermodal de distribució i concentració logística de càrregues al servei dels fluxos de comerç, principalment d’aquells que transiten per les rutes atlàntica, asiàtica i del Mediterrani oriental, i que necessiten un port de sortida o d’entrada als mercats de la península Ibèrica, Europa i el nord d’Àfrica.

Com a eix vertebrador del sistema logístic català, el port té un paper fonamental en el desenvolupament econòmic de Catalunya. Però també és una infraestructura que conviu amb la ciutat, amb àrees específiques per al gaudi dels ciutadans, com l’anomenat Port Vell.

El port de Tarragona

A l’àrea d’influència del port
de Tarragona es troba el complex petroquímic més important d’Espanya
i de la indústria de transformació i manufactura associada. A la imatge,
un vaixell cisterna atracat en un pantalà.

Ubicat en la confluència de l’arc mediterrani i el corredor de l’Ebre, és un dels punts neuràlgics de Catalunya, ja que en la seva àrea d’influència es troba una de les zones industrials més importants de la Mediterrània. Es tracta del complex petroquímic més important d’Espanya i de la indústria de transformació i manufactura associada, que coexisteixen amb l’activitat comercial i turística de la zona.

Al port de Tarragona hi conflueixen les principals vies de comunicació terrestre de Catalunya, raó per la qual és un punt estratègic per al comerç amb la resta de la península Ibèrica i Europa, i és el principal agent econòmic de les comarques tarragonines i un pol econòmic important, ja que canalitza les exportacions i importacions de la seva àrea d’influència mitjançant més de trenta línies marítimes que el connecten amb els principals ports del món.

Serveis marítims per a passatgers

El port de Barcelona atén les dues terceres parts del tràfic total de creuers d’Espanya, és el primer port de creuers d’Europa i el quart del món.

Els ports de la façana marítima de Catalunya han estat històricament protagonistes dels intercanvis comercials i de viatgers amb la resta del món. Els serveis marítims per a passatgers es poden classificar segons pertanyin a línies de cabotatge (entre Catalunya i les Illes Balears), de curta distància (entre Catalunya i el Mediterrani i el Nord d’Àfrica) i de creuers.

Línies de cabotatge

Pel que fa a les línies de cabotatge, generalment cobertes per ferris que poden transportar passatgers i vehicles, Catalunya està connectada a través de Barcelona amb les Illes Balears, gràcies al servei de línies marítimes amb destí a Mallorca, Menorca i Eivissa.

Ports de la Generalitat de Catalunya

A més dels ports de Barcelona i Tarragona, que pertanyen a la xarxa de ports d’interès general de l’Estat, Catalunya compta amb un nombre important de ports gestionats per l’empresa pública Ports de la Generalitat, adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat, i que s’encarrega de gestionar els ports pesquers, comercials i esportius no concessionats, així com els seus usos.

El transport aeri

L’àrea d’influència dels aeroports catalans comprèn un territori amb
una població de més de disset milions d’habitants. Aquesta densitat,
el desenvolupament turístic de Catalunya i el nivell d’internacionalització de
les empreses catalanes, són el motiu
de l’augment constant del flux de passatgers i mercaderies.

El transport aeroportuari català, amb gairebé un segle de vigència, connecta Catalunya amb la resta del món gràcies a quatre centres aeroportuaris: Barcelona-El Prat, Girona, Reus i Lleida-Alguaire. Aquests aeroports sumen en conjunt el 18,54 % de les operacions aeroportuàries espanyoles, segons dades de 2009.

Tant per les seves dimensions com pel nombre de vols amb què connecta, Barcelona-El Prat aspira a ser un aeroport concentrador intercontinental. La seva àrea d’influència comprèn un territori amb una població de més de disset milions d’habitants, i aquesta densitat, unida al desenvolupament turístic de Barcelona i al nivell d’internacionalització de les empreses catalanes, ha condicionat un augment constant del flux de passatgers i mercaderies, tant d’entrada com de sortida i en els mercats domèstic, europeu i internacional.

Creixement del tràfic intercontinental



L’aeroport de Barcelona-El Prat ocupa el quart lloc en l’escalafó europeu pel que fa a origen/destí dels passatgers i el 22è a escala mundial, per davant de ciutats com Frankfurt, Roma o Amsterdam. Això ha estat el resultat de posar en marxa noves rutes internacionals que han provocat que en el període 2005-2009 el tràfic intercontinental de l’aeroport hagi crescut un 72 %. De fet, l’any 2010 van passar per l’aeroport barceloní 29,2 milions de passatgers, un 6,5 % més que l’any anterior, tot i la desfavorable conjuntura econòmica global i la incidència del tren d’alta velocitat a la ruta Barcelona-Madrid, que ha reduït el nombre de passatgers del pont aeri operat per la companyia Iberia.