Els Magatzems Generals del Comerç del port de Barcelona –actual seu del Museu d’Història de Catalunya– a principis del segle xx. La seva construcció havia de contribuir a posar la capital catalana «a la cabeza de las estaciones marítimas del Mediterráneo», afirmava l’any 1881
el seu autor, l’enginyer Maurici Garrán.
El port de Barcelona ha estat tradicionalment un dels espais de major concentració econòmica, no només de la Ciutat Comtal sinó de tot Catalunya. La zona portuària sempre fou un dels seus espais estratègics. A mitjan segle xv es començà a construir el primer port artificial, que en els successius segles va anar ampliant-se, fins que el 1772 es va erigir el far que ha arribat fins als nostres dies: la Torre del Rellotge. Des de mitjan segle xix la mecanització del port no s’ha aturat. A l’arribada del ferrocarril a principi de 1860, es construïren nous magatzems i s’introduïren grues mecàniques, de vapor, hidràuliques i finalment elèctriques, que incrementaren notablement el moviment de mercaderies. De la mateixa manera, el trànsit de passatgers també esdevingué una de les seves principals activitats, fet que explica la construcció de l’embarcador i de la primera estació internacional del port, seguida després per la de les Balears. En el segle xxi, el port de Barcelona s’ha convertit en un destí preferent de creuers.
Altres ports catalans, com els de Tortosa, Tarragona, Cambrils, Salou, Palamós i Sant Feliu de Guíxols, també han estat històricament nuclis de gran activitat econòmica des de l’Edat Mitjana, i fins i tot abans. A vegades, aquests ports només eren llocs per fondejar vora la costa, sense molls, fet que requeria l’activitat de serveis com ara els de descarregar i carregar els vaixells, dels quals s’encarregaven uns barquers –sovint amb el treball d’esclaus–, i la manipulació de les mercaderies a terra, confiada als anomenats bastaixos de capçana o macips de ribera. Encara avui la portalada de Santa Maria del Mar de Barcelona, la catedral dels mariners, llueix dues representacions d’aquests personatges.
El gran creixement del port barceloní va propiciar la idea de crear una zona neutral, o franca a efectes fiscals, per fomentar l’activitat industrial. L’any 1909 es presentava el Pla del Llobregat, que no va reeixir per la pressió tant dels agricultors afectats com de les associacions d’empreses industrials espanyoles davant del que qualificaven com un privilegi per als catalans que no estaven disposats a acceptar. El projecte de la primitiva zona franca no va prosperar. En el seu lloc, Barcelona va aconseguir el 1916 la concessió d’un dipòsit comercial de mercaderies amb franquícies. El veritable impuls de la zona franca es va produir a la dècada de 1920, en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Annexionat el front marítim de l’Hospitalet de Llobregat al terme municipal de Barcelona, van començar les expropiacions de terrenys de conreu i pastures per crear una gran zona d’activitat industrial. De la vella idea a la Zona Franca actual només n’ha restat el nom, tot i que l’espai es va convertir ràpidament en la concentració d’activitats industrials més important de Catalunya. No fou fins molt més tard, durant la darrera dècada del segle xx, que el govern autonòmic va impulsar la construcció de les modernes centrals integrades de mercaderies (CIM) arreu del territori.