La globalització de l’economia
es fonamenta en el transport de les mercaderies. L’augment de la dimensió geogràfica dels mercats de les economies emergents és inseparable
de l’increment del transport de productes, la qual cosa ha generat en les darreres dècades una nova geografia de les xarxes logístiques internacionals, especialment pels tràfics amb origen
a països asiàtics i amb destinació a Estats Units i Europa. A la imatge, perfil de gratacels del port de Xangai, el port marítim més important del món.
En les darreres dècades, la reducció de les barreres al comerç i les restriccions a la inversió directa estrangera, les millores en els sistemes de transport i el nou rol de les tecnologies de la informació i la comunicació en els processos de comercialització han facilitat la diversificació de les activitats econòmiques i han incrementat els fluxos del comerç mundial. Les empreses de la Unió Europea operen en els mercats internacionals amb nous competidors de països amb uns costos laborals molt inferiors, que sovint tenen accés a les mateixes tecnologies i dissenys organitzatius, als mateixos clients i proveïdors de capital. Es tracta de països emergents –encapçalats per Xina, la segona economia mundial després d’Estats Units– que si fa uns anys basaven la seva competitivitat gairebé de manera exclusiva en la mà d’obra barata, avui són competitius en tots els aspectes.
Entre 1999 i 2008 les exportacions d’Estats Units van perdre 6,8 punts percentuals dins les exportacions mundials, les de Japó, 4,1 i les de la Unió Europea, 2,4. En canvi, les exportacions xineses van guanyar 7,3 punts i representen el 9,6 % del total mundial, cosa que situa al gegant asiàtic al capdemunt dels països exportadors, després de superar el 2008 les d’Estats Units i el 2010 les d’Alemanya. Amb tot, la Unió Europea encara és el principal exportador mundial. Ara bé, fins quan? Malgrat que es tracta de compensar aquesta globalització amb el creixement del mercat intracomunitari, Europa continua perdent pes dins l’economia global i la tendència és que en perdi més. Els experts apunten que les possibilitats europees passen per la innovació i la capacitat tecnològica, però també per explotar aspectes vitals com la logística.
El ritme frenètic de les economies asiàtiques és ben visible a les seves capitals. Mentre les economies d’Estats Units, Europa i Japó es mouen en ràtios de creixement plans o fins i tot negatius, i amb índexs creixents de desocupació laboral, les economies asiàtiques emergents no paren de créixer. Segons previsions del Fons Monetari Internacional, l’any 2050 el PIB d’Estats Units serà igualat per Índia, mentre el xinès el duplicarà. I si bé aquest canvi de pes de les economies no suposarà el final de les superpotències clàssiques, que mantenen molta més capacitat financera i d’innovació, sí que igualarà l’economia en termes absoluts. Hi ha dades molt clares: el 80 % dels ports marítims més importants del món són a Àsia, i el lideratge se’l juguen Singapur i Xangai. També la meitat dels aeroports més importants es troben en aquesta regió.