A la cadena logística del sector tèxtil, les tecnologies de la informació i la comunicació permeten gestionar l’alt volum d’informació que generen els fluxos d’aprovisionament, control d’estocs i logística inversa, amb l’objectiu d’atendre el punt de venda final.
Cada sector industrial o de serveis compta amb les particularitats logístiques derivades del seu propi negoci i es deu a una cadena logística pròpia, amb condicionants únics i elements comuns amb la resta. Així, el sector farmacèutic, l’alimentació, l’electrònica, les matèries perilloses o la siderúrgia obeeixen a necessitats molt diverses pel volum de producte, les característiques de la distribució o les restriccions legislatives. És difícil determinar quantes cadenes logístiques existeixen, si bé els experts parlen de fins a vint tipologies diferents. Alguns exemples ens poden indicar les particularitats més singulars d’algunes d’elles.
Al sector agropecuari, la cadena logística ve determinada pels grans volums a moure, amb transports massius de producte, i pels aspectes sanitaris. Pel que fa a la indústria alimentària, la cadena logística és més complexa i presenta un valor afegit més elevat, en tant que es transformen matèries primeres, i presenta una distribució directa al punt de consum. Al mateix temps, els aspectes sanitaris, de traçabilitat i la cadena del fred també la condicionen, per bé que cal distingir entre transformats de productes frescos (indústria càrnia, lactis, etc.) i el sector conserver, per exemple.
En els sectors del tèxtil, la confecció i el calçat, les cadenes logístiques destaquen per la seva amplitud, en el sentit que es generen grans fluxos de materials des de centres productors a l’Àsia i Centreamèrica cap a centres de consum com Europa i Nord-amèrica. Així, doncs, és habitual que les grans marques tinguin centres de producció molt allunyats, que fabriquin segons els dissenys de la marca, i que generin grans fluxos de producte a través del transport marítim, que després es consoliden en plataformes logístiques dotades d’eines de control de l’estocs i de gestió de la distribució adequades per servir al seu entorn immediat.
La logística de l’automòbil, per la seva banda, presenta un gran valor afegit gràcies a la integració de tots els agents de la cadena a partir que s’imposés el «just a temps» com a estratègia per reduir els costos derivats dels estocs i les manipulacions. La demanda estira de la fàbrica i impulsa la cadena logística, en la qual les eines informàtiques són vitals per integrar els proveïdors d’acord amb el pla de fabricació derivat de l’evolució del mercat. Això suposa una organització molt acurada per part dels proveïdors, la localització dels quals en la xarxa logística del sector resulta estratègica per donar el servei que se’ls exigeix. A la vegada, dóna espai als operadors logístics especialistes, que poden assumir, fins i tot, algunes operacions de premuntatge.
Servei, seguretat, un marc legal estricte i un producte de gran valor afegit fan de la cadena logística del sector farmacèutic una de les que genera per si mateixa major valor afegit. Aquest sector de modernització indiscutible és paradigmàtic en la mesura que Catalunya n’és el principal productor dins l’Estat –genera fluxos importants en la cadena vers la resta d’Espanya– i n’és a la vegada un consumidor de rellevància. Això implica ser sempre al centre d’una cadena logística molt ajustada i complexa, basada en l’automatització de les comandes, establerta per assegurar tots els requeriments legals i de control de temperatura, però també un nivell de servei a la ciutadania molt alt. Es distingeix, per tant, per una logística de distribució molt especialitzada en mans de majoristes totalment focalitzats en una sola activitat.
Cadenes logístiques totalment diferents a les ressenyades són les dels sectors siderúrgic, químic o energètic, caracteritzades per grans volums de transport on el producte es comptabilitza en milers de tones que es transporten en vaixells. Són fluxos massius dels que generalment Catalunya n’és importadora a través dels seus ports. El cas del gas o dels hidrocarburs és paradigmàtic, amb un punt de descàrrega en el complex petrolífer de Tarragona, també centre de transformació per a la indústria química. La distribució fins al punt de consum en aquest sector és molt complexa a causa de la perillositat de molts dels productes que es mouen. La seva cadena logística exigeix infraestructures especials per a l’emmagatzemament dels productes, així com observar normes de seguretat molt estrictes i sistemes de transport adequats, amb flotes i empreses de transports especialitzades.