La morfologia fragmentada
de la geografia catalana ha dificultat
el desenvolupament de grans projectes d’infraestructures estratègiques.
A la imatge, un tram de l’autovia C-31, entre Castell d’Aro i Santa Cristina d’Aro.
Durant el període 1990-2010, la població catalana va experimentar un important creixement respecte l’estancament de final de la dècada dels vuitanta, passant de poc més de sis milions d’habitants a més de set milions i mig, en un territori de 32.106 km2 i amb una densitat de població de 234 habitants/km2.
Malgrat això, aquest increment no es reparteix de manera homogènia en tot el territori, sinó que és l’àrea metropolitana de Barcelona la que concentra més del 66 % de la població en només el 10 % de territori. Així, s’ha anat produint una concentració creixent en les diverses corones metropolitanes de Barcelona, amb uns eixos de població força definits al llarg del litoral, del corredor prelitoral i de les valls fluvials; una tendència que s’estén de manera decreixent cap al nord, fins a Girona i, pel sud, fins el Camp de Tarragona.
Del conjunt de la població, entre un 10 i un 15 % d’habitants són de nacionalitats estrangeres i hi ha més de 150 nacionalitats residents a Catalunya. L’evolució de la població en aquesta comunitat estarà condicionada per la conjuntura econòmica. Tot i que és probable que continuïn arribant nous residents, el ritme d’arribada es tendeix a debilitar. Les previsions indiquen que Catalunya tindrà el 2025 una població estabilitzada d’entre 7,9 i 8,2 milions d’habitants.
Població, activitat econòmica i mobilitat
L’activitat econòmica, industrial i de serveis es concentra a les àrees on hi ha un volum més elevat de població, i comporta un augment considerable de la mobilitat entre els punts de residència de la població ocupada i el lloc on desenvolupa les seves tasques professionals. Les comarques amb una major demanda de mobilitat són, per tant, les metropolitanes de Barcelona, tot i que també ha augmentat la demanda en comarques que han vist créixer la seva activitat econòmica, per exemple Osona, l’Anoia o el Pla de l’Estany, entre d’altres.
La complexa morfologia del relleu de Catalunya també ha influït en la concentració de les activitats econòmiques i productives a les zones on les infraestructures existents permeten una comunicació més àgil i fluida, com és el cas de les franges litoral i prelitoral, molt accessibles i amb una major densitat d’infraestructures de transport.
Per contra, aquesta morfologia fragmentada de la geografia catalana ha dificultat el desenvolupament de grans projectes d’infraestructures estratègiques, factor que ha contribuït a l’aparició de polítiques d’urbanització desordenada en àmbits locals, tant pel que fa a la disseminació de petits polígons industrials, allunyats dels nuclis urbans, com a la creació de zones residencials aïllades de pobles i ciutats.
Per respondre a les necessitats futures de mobilitat, caldrà millorar de manera substancial la xarxa d’infraestructures de transport, essencialment el públic.